El comiat de New Zealand, com tots els comiats, va ser trist. Deixar la nostra estimada furgo, les comoditats, la bona temperatura i un país al que ja li havíem agafat el puntillo per realitzar un canvi total de chip, d’idioma, de tipus de viatge i de continent, ja que ens dirigíem a Malàisia, concretament a la ciutat de Kuching, que es troba ala sud de l’illa de Borneo (Malàisia esta dividida en una part que pertany al continent i una illa) a la regió de Sarawak.
L’arribada, com totes les arribades (sobretot a països “no occidentals), va ser estranya. Sempre acostuma a passar el mateix: baixes de l’avió i de cop un canvi de temperatura brutal (perquè els avions semblen congeladors???), et dirigeixes al taulell de l’aduana i entregues un formulari que et reparteixen a l’avió, on acostuma a haver algunes coses que no acabes d’entendre massa (recordo el nostre viatge a Chicago on a l’aduana dels EEUU posava algo així com “Te vostè pensat realitzar algún atemptat terrorista dins del territori nord americà?” i al costat un “SI” o “NO”), i et pregunten el clàssic “D’on venen i cap a on van??” o “Motiu del seu viatge??”, després agafes les maletes i surts de l’aeroport en busca d’un taxi, preguntes al taxista per un lloc barat però que estigui bé i et deixes guiar per una ciutat desconeguda mentre mires per la finestra amb cara de sorprès i li preguntes al taxista “Venen molts turistes??” i ell, en el nostre cas, et respon amb una rialla i cara de no entenc lo que m’estàs dient, arribes al destí, et cobra més del que toca i et trobes a la porta de teu allotjament a les tantes de la nit esperant que aquell bon home t’hagi portat a un lloc més o menys decent on descansar tranquilament.
Nosaltres vam tenir sort, el Borneo B&B va resultar ser un lloc molt acollidor, de preus raonables i amb l’esmorzar, a base de “tortitas” i pa de motlle amb mantega i melmelada, inclòs. A més a més allí varem conèixer gent encantadora, per un costat al Henry i al Igat personal del B&B amb els que vam compartir interessants converses sobre Malàisia i jornades de “guitarreo” hispano-malayes...je,je,je.....també vam conèixer al Jez i al Dan, dos nois anglesos amb aquell humor anglès tan especial...je,je,je...i com no, vam conèixer al Àlex amb que estem passant unes setmanes molt divertides...je,je,je.....per ara portem 10 dies amb ell i crec que encara estarem uns quants més.
Després de passar la nostra primera nit en companyia de la humitat i la calor de Malàisia vam sortir a conèixer la ciutat, visitar alguns museus, passar-nos per l’oficina de turisme i tenir la nostra primera experiència gastronòmica acompanyada de les primeres dificultats dialèctiques, ja que, tot i que hi ha molta gent que parla anglès, als llocs menys turístics és molt habitual que no el parlin així que ús podeu imaginar, diccionari en ma i gesticulant...una aventura.
La resta de dia va ser tranquil i el van ocupar en passejar i en actualitzar el nostre estimat però fatigós blog.....molt bonic però cada cop que tenim que pujar un nou post esdevé una agonia!!!
Al dia següent vam continuar amb el blog i per la tarda varem anar a visitar el centre de recuperació de fauna de Semenggoh on varem gaudir de la companyia d’una família d’orangutans (Homes de
A l’endemà, dia 14, amb ganes ja d’una mica d’acció varem anar a visitar el Parc Nacional de Bacò al que s’arriba amb barca (medi de transport bastant habitual aquí a Malàisia) i on vam passar dos envoltats de micos narigudos, esquirols voladors, serps, escorpions, peixos gat....molt i molt bonic!!
A Kuching i varem passar 3 dies més, netejant roba i acabant el blog, així que vam acabar un mica farts de la ciutat, que tot i ser molt agradable no té massa història per veure, i tanta “calma” començava a repercutir en els nostres ànims....necessitàvem un canvi d’aires urgent!!!!! Així que a l’endemà, acompanyats ja per l’Àlex, varem emprendre el camí cap a Belaga, un petit poblat a l’interior de Sarawak al que s’arriba després de 2 dies de viatge amb vaixell pel riu Rejang. Pel Pablo i per mi aquests va ser un viatge especial ja que després de llegir “El rio de la desolación” de Javier Reberte (gràcies Toni pel regal!!), ens sentíem com autèntics aventurers remuntant el riu, primer amb una vaixell amb una coberta gran protegida per un toldo i capacitat per unes 50 persones que ens va portar de Kuching a Sibu, on vam dinar, després amb una barca ràpida, d’uns 30 metres de llarg per 4 o 5 d’ample, que ens va portar fins a Kapit on vam fer nit i finalment amb una altra barca ràpida, una mica més petita, que ens va portar fins al nostre destí Belaga.
Belaga, lost in the middle of the jungle
Belaga, com ja he dit, és un petita població molt poc turística al costat del riu Belaga, la raó de venir fins aquí era la de buscar l’oportunitat de poder passar uns dies en alguna longhouse (comunitats tradicionals de Malàisia) sense cap altra intenció que viure el dia a dia d’aquesta gent i varem aconseguir això i molt més....
El tema de passar uns dies en una longhouse actualment no deixa de ser una atracció turística més i com totes les atraccions turístiques s’ha de pagar, però la nostra idea era intentar que el cost fos el mínim així que vam decidir no tenir pressa, passar uns dies a Belaga, conèixer a la gent i veure com funcionaven les coses, així que dit i fet, vam estar allotjats a un B&B per 35 Rg la nit (perquè ús feu una idea dels preus això equival a un 7,5 eur....els 3!!!). El primer dia el varem passar passejant per la ciutat i pescant sense massa sort (es confirma que els rius no son lo nostre!!) acompanyats de tots els nens del poble, per la nit varem treure la nostra “arma secreta”, la guitarra, i després de un parell de Los Delincuentes i Buena Vista Social Club va arribar el mestre Bob Marley que com sempre no va fallar i vam conèixer als joves del poble amb els que vam compartir una nit molt especial entre cançons i converses sobre Espanya i Malàisia i com no sobre futbol, la gran afició de la joventut del poble. Tan bona va ser l’entesa que a l’endemà ens varen invitar a jugar amb ells.....a les 5 a la pista del poble....
Al dia següent ens varem aixecar amb ganes d’estirar les cames així que varem fer una passeig pels voltants del poble fins arribar, seguits pel nostre instint, a una longhouse on ens vam trobar a Hamdani, un guia del poble amb el que vam començar a negociar la possibilitat d’anar a una longhouse per uns dies...
Aquella tarda, després de menjar uns mee o un nasi (fideus o arròs, que son la base del menjar tradicional) sobretot tidak pedas (no picant!!!) ens varem plantar a la pista (una llosa d’asfalt d’uns 10 per 20 metres) l’equip europeu, el goal scorer Pablo Lapuente, el midfield player Alex i el goalkeeper jo mateix, el resultat.....decebedor....dels 4 o 5 partidillos que varem jugar no vam guanyar cap....aquell no era el nostre terreny de joc...je,je,je!!!
A l’endemà veient que l’opció que ens plantejava el Hamdani era la millor vam decidir contractar els “seus serveis” i passar 3 dies a la longhouse del seu germà. Per acabar de negociar el preu ens varem encomanar a les habilitats negociadores d’un bon Product Manager, Pablo Lapuente, el qual va aconseguir un molt bon preu.....si és que lo que no aconsegueixi aquest home!!!
La longhouse en qüestió es trobava a 15 minuts en barca riu amunt de Belaga, només arribar varem conèixer el nostre amfitrió, Letop, un home de 45 anys que aparentava 35 moreno de pell i fort com un roure. La longhouse era una construcció d’uns 150 metres de llarg per 30 i sostre a dues aigües, compartimentada en uns 40 apartaments i amb una zona comú que comunicava totes les entrades deixant un passadís d’uns 10 metres on discorria la major part de la “vida” de la comunitat.
Els 4 dies que van passar amb ells varen ser molt i molt especials, vam veure com Letop és construïa una barca, com amb un xerrac (dels grossos!!) convertien amb una destresa increïble un tronc (dels molt gossos) en taulons, varem anar de pesca per dins d’un riuet amb una ret (dins d’un riu vol dir dins!!!), varem caminar per la selva, varem anar de “compres” al super del la longhouse.....que no és una altra cosa que la selva....recol·lectant tot el menjar d’aquells dies (bolets, canyes, flors...), vam anar a pescar gambes al riu sota una pluja com mai havia vist abans, vam compartir converses amb el Letop sobre Malàisia, el problema de la sobre explotació forestal i les plantacions de Palm Oil (és increïble veure superfícies enormes on la selva ha estat arrasada i després s’ha plantat Palm Oil abancalant el terreny....una destroça ecològica amb conseqüències gairebé irreparables...), varem tocar la guitarra, jugar amb els nens, intentar comunicar-nos amb la gent de la longhouse (difícil perquè només el Letop parlava anglès).....en resum una experiència única que va valer molt i molt la pena!!!
De tornada a Belaga després de posar una rentadora d’emergència (s’ha de tenir en compte que amb la calor i la humitat que fa en aquest país és impossible utilitzar la mateixa samarreta més de dos dies sense córrer un greu perill d’intoxicació per gasos!!) vam anar de pícnic amb el jovent del poble a un riu proper a Belaga on varem passar una agradable tarda de pesca i bany, amb algunes cerveses i licor local, parlant de la vida i tocant la guitarra. Després vam tenir l’ocasió de reparar l’honor perdut el dia anterior i demostrar que el futbol europeu és el millor del mon...je,je,je!!!
La veritat és que quan un va de turista a un país és difícil poder compartir estones quotidianes amb la gent....nosaltres varem estar de molta sort!!
Al dia següent, 26 d’abril, després d’acomiadar-nos de tots els amics que havíem fet a Belaga vam agafar un 4x4 que ens havia de portar per unes pistes forestals (plagades de plantacions de Palm Oil) fins a la carretera principal on agafaríem el autocar que ens portaria a Miri. El viatget va ser d’allò més mogut, al conductor li agradava el Tecno i la pista amb els tres sentadets al seient de darrera.....imagineu-vos!!
De Miri poc per explicar ciutat de pas amb allotjament molt i molt cutres....perquè ús feu una idea el lloc on vam acabar dormint estava regentat per una senyora xina d’uns 50 anys que mentre discutíem el preu va fer-se la longuis i mentre reia li va tocar el cul al Pablo i la “palomita” al Alex.....així que ja ho sabeu a Miri res per veure!!
Gunung Mulu i the Pinnacles
Després de Miri el nostre destí era el Parc Nacional de Gunung Mulu, al que varem volar amb avioneta des de Miri. Aquest parc podríem dir que és la joia de la corona de Sarawak i degut a això, i a la gestió privada del mateix, els preus són bastant més elevats que a la resta del país, però la veritat és que val la pena visitar-lo sobretot per aquells amants de l’espeleologia ja que en ell trobem les coves més grans del mon.
La primera tarda al parc varem aprofitar per visitar dues coves, Deer Cave i Lang Cave, i tot i que l’obligatorietat de tenir-les que visitar amb guia no és del nostre estil, les coves valen molt la pena i a més a més el fet d’estar il·luminades amb focus faciliten gaudir-ne. De fet
A l’endemà vam emprendre camí cap el nostre principal objectiu, The Pinnacles, unes formacions calcaries amb forma d’agulla d’allò més espectaculars. L’ascensió a aquest necessita de tres dies, durant el primer és remunta un riu amb barca durant 1 hora realitzant una parada intermitja per visitar Wind Cave i
Al dia següent acompanyants del nostre guia local Joseph (com ja he dit en aquests parc poques coses es poden fer per lliure) vam començar l’ascensió per camí més relliscós que he estat mai i amb una pendent d’allò més pronunciada. La pujada va ser durilla per la calor però a nivell físic molt i molt bé, vam fer un bon temps, 2.45h per superar els 1.200 metres de desnivell. El pic....doncs increïble veure aquelles formacions tant peculiar davant nostre. Lo dur i perillós va venir a la baixada.....a mi el terreny ja m’havia donat un avís durant la pujada i la meva cama va sortir ressentida amb un bon tall per una relliscada....mentre baixàvem el perill era constant tot relliscava com si fos un barranc, pedres, arrels, fang....i el Pablo es va endur la pitjor part una branca traïdora es va trencar al seu pas fent-lo caure endavant amb tant mala sort que la seva ma dreta va acabar a sobre d’un pinacle que tallava com una mala cosa....el tall més que considerable 8 cm ven bons al palmell de la ma.....però dins del que cap poca cosa davant del mal que s’hagués pogut fer....sort que durant aquests viatge portem als nostres padrins al costat cuidant de nosaltres!!
Un cop al camp 5 de nou, vam tornar a curar la ferida del Pablo (com encara continuem fent cada dia) per evitar qualsevol infecció....però bueno fa bona pinta i segur que no va més enllà que una ferida de guerra que sempre ens recordaran aquella baixada...FOR FREE!!
Muy buenas las fotos! Os acabo de encontrar ahora mismo. Me ha venido a la cabeza lo de "amistar pel mon" ;) Aun en Sabah? No estuvo mal lo del Uncle Tan ese, no!
ResponEliminaPer casualitats especials de la vida avui us he llegit...
ResponEliminaRealment impresionant! Desitjo que pugueu tenyir d'aquesta AMISTAR a tota la gent que coneixeu i que pugueu repetir un viatge com aquest sempre que l'estrès metropolità no deixi veure bé quines són les coses importants..
G.D
PD. Oscar, gràcies per omplir cada paraula i imatge d'aquest blog amb tanta vida i compartir aquest somni.