Illa nord de New Zealand

Sembla mentida com de ràpid passa el temps, ja fa gairebé 15 dies que estem a New Zealand i sembla que va ser ahir quan baixava de l’avió a Melbourne i sentia una guitarra familiar darrere d’una columna...però el temps és lo que té, per tothom dura lo mateix però no tothom l’aprofita igual. Aquests dies amb el Pablo hem tingut varies converses sobre el tema, ja que molt cops estem a un lloc (segurament increïble ja que aquí a New Zealand encara no hem trobat un lloc que no ens sorprengui....) i estem pensant en el següent, ja estem fent plans, quan el que tindríem que fer és gaudir 100% d’aquell paisatge, muntanya, posta de sol, animal estrany o cançó.....així que a partir d’ara a esforçar-se per gaudir al màxim sempre i no caure en fer d’aquest viatge una cosa quotidiana.....que ja seria lo últim!!!

Doncs això, que 15 dies a New Zealand donen per molt, vam arribar el 26 de febrer a Auckland, la capital cultural del país, que és troba al nord de la illa nord (New Zealand està format per 2 illes que tenen una extensió aproximada de la meitat d’Espanya), allí, un cop recollida la nostra nova i flamant furgoneta (Toyota Hitop, 2+1 plaça, nevera, pica, cuina i armaris, un llit de 150x190 que es transforma en dos bancs i una tauleta al mig (hem arribat a estar 5 còmodament sentats!!), sostre alt (puc fregar de peu!!!)) varem començar camí cap al nord, prèvia visita al super. Era tard i no teníem massa clar on passar la nit, així que varem tirar de Lonely Planet, tenint la mala sort que els dos llocs que havíem seleccionats estaven tancats, així doncs que mapa en ma i guiant-nos per l’instint vam acabar a Whananaki al final d’una carretereta perduda davant del mar a uns 50 metres d’un cartell de “No camping”.....50 metres són bastants metres....je,je,je...i pel matí despertar-te amb el soroll del mar de fons...

Un cop endreçades les motxilles i investigada la furgoneta (penseu que el dia anterior tot just havíem tingut temps de mirar 4 cosetes) varem continuar el viatge direcció nord, cap una lloc anomenat Bay of Islands, un lloc bastant turístic, bonic però no tant espectacular com comentava alguna de les guies que portem, allí varem dinar estrenant un dels plats estrella del que portem a New Zealand, sandwich, però no un sandwinch normal, no, sinó la evolució millorada dels mateixos, formatge, ceba i xampinyons per un costat, dins del pa i a la paella, per un altre costat un ou ferrat, que després també es posa dins del sandwich i per acabar tomata, enciam i advocat....completito, completito i tot només per uns 6000 Kj (unes 1500 Kcal....je,je,je...una atra distracció del viatge és contar les calories de les coses....je,je,je...) després el te amb llet de rigor i continuem direcció nord cap a Cape Reinga el punt més al nord del país, on teníem intenció d’arribar al dia següent. Aquella nit el plan era tornar a acampar en algun lloc tranquil i de nou varem buscar una carretereta que anés a prop de la costa, -A ver kio-deia el Pablo- gira a la derecha, atravesamos el pueblo y llegamos a una carretera que va durante muchos km paralela a la costa y tiene muy buena pinta-. Dit i fet, i quina sorpresa la nostra que la carretereta tenia nom i cognoms, la Ninenty Mile, i que en comptes d’asfalt era de sorra, ja que la “carretera” en realitat era un tram de 90 km per la platja. Atenent al nostre sentit comú, i als cartells on advertien del perill del camí, varem donar mitja volta en busca de la carretera principal que puja a Cape Reinga i vam acabar dormint al costat del llac Waiparera.

Al dia següent ens vam despertar amb companyia, una segona furgoneta, amb un home i el seu gos. Només baixar el Pablo de la furgo l’home es va apropar ràpidament i ens va començar a explicar que havia hagut un terratrèmol a Xile i a Grècia, i que un tsunami es dirigia cap a la costa est de New Zealand. Al principi ens vam quedar un tant desconcertats, Xile, Grècia, tsunami....així que ens vam connectar a internet (ens hem comprat un pendrive de Vodafone que ens permet connectar-nos a internet via 3G a la major part del país, la tecnologia va a una velocitat que pot arribar a fer por i tot, i tot i que no sigui necessari realment és pràctic i ens facilita molt el tema del blog) i vam veure que el tema de Grècia va ser algun Lost in translation o un descuit de l’home i que el tema del tsunami era real però no greu, tot i això vam estar tot el dia amb la radio posada atents a les novetats.

Després de convertir el nostre dormitori en saleta d’estar, vam continuar camí cap a Cape Reinga, que és el cap més al nord de New Zealand i el lloc on s’ajunten el mar Tasmania (el mar que separa Australia de New Zealand) i l’oceà Pacífic. L’espectacle és digne de veure, les oles del Pacífic per la dreta i les del mar Tasmania per l’esquera, i al mig una línia molt definida on xoquen ambdues, deixant un rastre d’espuma.

Aquella nit la varem passar a una zona d’acampada del DOC a Kapewairua (DOC=Deparment of Conservation, que és segurament un dels departaments més potents del govern neozelandès, ja que gestiona a més a més del tot el relacionat amb la conservació i la gestió del medi natural, zones d’acampada, tracks, punts d’informació a totes les ciutats,....un bon exemple a seguir a Catalunya).

Al dia següent vam emprendre camí cap al sud, direcció Rotorua, fent escala a la Kauri Coast, on vam trobar al pare del bosc (Te Matua Ngnere), les quatre germanes i al senyor del bosc (Tane Mahuta), tots ells exemplar espectaculars de kauris, arbres autòctons de New Zealand, que tenen entre 1200 i 2000 anys, mesuren uns 50 metres i arriben a tenir 13,8 m de diàmetre (el major arriba a 250 m3), com us podreu imaginar és INCREÏBLE trobar-se cara a cara amb aquestes besties que et fan sentir tan i tan petit.....

Com encara ens quedaven uns quilometres per arribar a Rotoura vam fer nit al Kai Iwi Lakes, on vam estar pescant, sense massa sort...

Al dia següent després d’unes 5 horetes de cotxe vam arribar a Rotorua, l’àrea termal més important de Nova Zelanda, on al costat de qualsevol carretera és fàcil trobar una font termal o una piscina de fang bombollejant i on l’olor a ous podrits t’acompanya a totes hores. Rotorua també es famós per ser el centre neuràlgic del folklore turístic del país, nosaltres després d’investigar una mica i veure el plan (maoris disfressats amb vestits tradicionals fent balls pels flaxos dels turístes), vam decidir quedar-nos amb l’activitat termal. Així doncs vam veure guèisers d’uns 25 metres i piscines termals de tots colors com l’espectacular Champagne Pool. També varem estar passejant pel Redwoods park, una plantació genial de sequoies, radiatas, larix i Douglas....la meva deformació professional em feia veure metres cúbics per tot arreu....je,je,je...

Després de la visita a Rotorua el nostre destí era el Tongariro National Park, el primer parc nacional de Nova Zelanda i un dels més espectaculars gràcies al tres volcans actius que conté (l’última erupció d’un d’ells va ser al 1975). A més a més aquest parc és famós per haver interpretat a Mordor (el ojo de Sauron) al senyor dels anells.

Allí vam fer el també famós Tongariro Alpine Crossing, de la qual diuen és la millor caminata d’un dia del mon (això és perquè no han pujat al Sant del Bosc...je,je,je...). Nosaltres no sabem si la millor, però la veritat es que és espectacular, 8 hores de ruta travessant tota la zona volcànica i pujat al Tongariro (1.967 m), rodejats de pedres volcàniques d’un color rogenc indescriptible i amb unes vistes espectacular sobre el llac de Taupo i l’altiplà central.

Durant la ruta, a més a més, vam tenir el nostre primer contacte amb el Pepe i el Xisco, dos bons amics Santanderins, dels quals ús parlaré més endavant, que en aquell moment només van ser un “Kio, creo que me he cruzado con dos tíos españoles”.

Doncs bé després de les 8 horetes de ruta vam conduir un parell d’horetes cap a Wanguanui, un poblet coster on només buscàvem un camping on donar-nos una bona dutxa. Mentre ens estàvem registrant la simpàtica recepcionista ens va comentar que hi havia uns altres dos espanyols al càmping, que van resultar ser el Pepe i el Xisco.

A partir d’aquell moment vam ser companys inseparables de viatge durant una setmana (i llàstima de no haver-ho pogut allargar més). La veritat és que quan estàs en un país estranger s’agraeix trobar gent com tu, i si a demés són tan bona gent com el Pepe i el Xisco doncs que més és pot demanar. Des del primer moment va ser com si ens coneguéssim de tota la vida, explicant-nos tot lo que es pot explicar i algunes de les coses que és reserven només pels amics, fent bromes, esmorzant, dinant i sopant junts, pescant, prenent alguna que altra cerveseta i explicant-nos truquillos varis....vamos que podrien ser dos perfectes membres d’amistar!!!

Tornant al viatge després de Wanguanui vam baixar cap a Wellington amb l’intenció de creuar al dia següent cap a l’illa sud. A Wellington vam visitar el molt recomanable Te Puia (el museu nacional de Nova Zelanda) i ens vam prendre una crep, de les que no s’obliden, a una petita paradeta al carrer Cuba regentada per un simpàtic francès el que, després de estar parlant amb ell una estona, ens va indicar on podíem passar la nit a prop de la ciutat “for free”. Aquella nit, al port de Wellington, amb el Pepe, el Xiscu i el Pablo tocant els grans clàssics de guitarra (Calamaro, Serrat, Sabina, Britnie Spears,...je,je,je) va ser la confirmació que en el nostre viatge entrava aire nou, i això sempre és bo.

Al dia següent varem carregar les furgos al ferry i vam conèixer al Julius, però això ja és una altra història.

Fins la pròxima, des de New Zealand amb amor

Pablo i Oscar